UnA llEi De PaÍs PeR uNa EdUcAcIó dEl S.xxi????

En la pràctica d'aquesta setmana, hem hagut de llegir el següent article:

Una llei de país per una educació del S.XXI

Aquest resulta una crítica a les bases de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), presentades el passat 16 de novembre per Ernest Maragall, conseller d’educació. Una llei que representa una nova agressió a l’ensenyament públic i de qualitat i a la participació dels diversos agents que formen part de la comunitat educativa, cedint més part del poder a les direccions dels centres.

Amb ella, crec jo, que es pretenen establir línies d’actuació contra l’augment del fracàs escolar, revelat per més d’un informe (PISA, BOFILL, etc).

Està clar que l’ensenyament necessita una reforma, però no és aquesta. No podem permetre l’aprovació d’una llei que té com a bandera fomentar la precarietat laboral, la competitivitat i la desigualtat.

En la meva opinió, aquesta llei atenta sobre fets bàsics de l’educació, com són:

• avança en la privatització de l’ensenyament públic ja que prioritza la rendibilitat econòmica per sobre d’unes condiciones pedagògiques i laborals dignes, permetent que els centres puguin ser gestionats per entitats privades. Queda clar el seu rebuig a l’ensenyament públic, ja que a la llei posa expressament com a model a seguir l’escola privada i concertada.
• atorga molt més poder a la direcció, i així, instaura un model piramidal de caràcter empresarial que ignora les reunions col·lectives i els òrgans representatius com el Consell Escolar, els equips docents o les Assemblees estudiantils.
• consolida l’externalització dels serveis escolars, apostant per la possibilitat de contractar serveis a les empreses privades, el que genera més desigualtat entre els centres.
• suposa la desregularització total de les condicions de treball i la flexibilització de les destinacions definitives al centre, dels horaris i dels salaris.
• permet que les direccions puguin seleccionar tot el professorat i determinar la seva mobilitat geogràfica i funcional dins i fora del centre, i a més, també individualitza les condicions laborals en detriment de la negociació col·lectiva.
• culpabilitza el professorat del fracàs escolar. El fracàs escolar és la conseqüència de la manca de subvencions a l’ensenyament, al constant canvi de les lleis, a la desigualtat sociocultural que es dóna als centres... És realment surrealista culpar al professorat del fracàs escolar tenint en compte la societat en que vivim.
• utilitza com a excusa que el professorat és responsable dels mals del sistema educatiu per a implantar l’avaluació de mestres i profesores/s –des d’organismes externs- mitjançant un sistema que anirà lligat a la incentivació retributiva, obrint les portes a un autoritarisme desmesurat. Així, resultarà impossible escapar dels criteris neoliberals imposats per la direcció.
• introdueix també l’avaluació dels centres segons els resultats escolars, originant la creació d’un rànquing de centres, amb la conseqüència de que els centres amb millors resultats rebran més subvencions. Així, considerant que s’avaluen estudiants, mestres i professores/s –insistim: des d’organismes externs- els centres prioritzaran a qui tinguin millors resultats. Tot això en la pràctica fomentarà la competitivitat i afavorirà la desigualtat entre centres.
• elimina l’aula d’acollida, és a dir, pretén separar els estudiants immigrants que arriben a meitat de curs col·locant-los en centres especials, fet que no avança gens ni mica cap a la integració d’aquestes persones dins la societat. Aquesta llei fomenta, doncs, la desigualtat social i el no-progrés cap a una societat més igualitària i justa per a tothom.

Hem de ser conscients que l’educació és el motor de la societat, i de nosaltres dependrà com creixeran les noves generacions.